El Manifest
El Concurs impulsa el manifest “un país que hi toca”, un manifest reivindicatiu en favor de la universalització de la pràctica musical, al qual s’hi pot adherir qualsevol persona o entitat a través de la web.
UN PAÍS QUE HI TOCA
Trenquem els prejudicis! Quan parlem de música i diem “això és cosa dels que en saben”, o “jo ja he fet tard”, o “jo no tinc oïda”, estem renunciant a una de les activitats que més ens poden satisfer en la nostra vida. Renunciar a expressar-nos musicalment és com renunciar a viure. O, almenys, a viure plenament la nostra condició emocional d’individus socials. Atrevir-nos a ser protagonistes de la nostra expressió musical –sigui cantant o tocant-, és assumir un paper en el diàleg cara a cara amb els nostres interlocutors. És creatiu i socialment beneficiós, personalment satisfactori i un meravellós espai de realització.
Serem beneits si, atenent a que ja hi ha professionals de la música, ens conformem amb el rol d’oients. Si volem ser ciutadans compromesos d’un país que aspiri a bons nivells de llibertat i de felicitat (individual i col·lectiva alhora), hem de desplegar espais per tocar, llocs on l’accés a l’activitat musical sigui còmode i fàcil, oportunitats de formació per a diverses edats i perfils. Hem d’atrevir-nos a assumir la nostra expressió i no quedar-nos només en el paper de consumidors passius: hem de ser també comunicadors i productors de la nostra expressió.
Els instruments, les veus i els cossos, són una magnífica excusa, una meravellosa arma per bastir l’espai de diàleg del país que volem. Del país que vol expressar-se, dins de l’estela del cant de les tavernes, de les rondalles d’instruments, de les societats corals o de les bandes de vent, que volem expressiu i creatiu. Un país, en definitiva, que toqui i que hi toqui.
Perquè un dia tots puguem dir “Jo, (hi) toco!” I tu?
Jaume Ayats
Trenquem els prejudicis! Quan parlem de música i diem “això és cosa dels que en saben”, o “jo ja he fet tard”, o “jo no tinc oïda”, estem renunciant a una de les activitats que més ens poden satisfer en la nostra vida. Renunciar a expressar-nos musicalment és com renunciar a viure. O, almenys, a viure plenament la nostra condició emocional d’individus socials. Atrevir-nos a ser protagonistes de la nostra expressió musical –sigui cantant o tocant-, és assumir un paper en el diàleg cara a cara amb els nostres interlocutors. És creatiu i socialment beneficiós, personalment satisfactori i un meravellós espai de realització.
Serem beneits si, atenent a que ja hi ha professionals de la música, ens conformem amb el rol d’oients. Si volem ser ciutadans compromesos d’un país que aspiri a bons nivells de llibertat i de felicitat (individual i col·lectiva alhora), hem de desplegar espais per tocar, llocs on l’accés a l’activitat musical sigui còmode i fàcil, oportunitats de formació per a diverses edats i perfils. Hem d’atrevir-nos a assumir la nostra expressió i no quedar-nos només en el paper de consumidors passius: hem de ser també comunicadors i productors de la nostra expressió.
Els instruments, les veus i els cossos, són una magnífica excusa, una meravellosa arma per bastir l’espai de diàleg del país que volem. Del país que vol expressar-se, dins de l’estela del cant de les tavernes, de les rondalles d’instruments, de les societats corals o de les bandes de vent, que volem expressiu i creatiu. Un país, en definitiva, que toqui i que hi toqui.
Perquè un dia tots puguem dir “Jo, (hi) toco!” I tu?
Jaume Ayats